Tot i que són ben conegudes les aventures dels usuaris de la sanitat pública davant les cruels retallades del sistema sanitari, sempre hi ha una que ens supera. Quan ens pensem que ho hem vist tot, trobem la cirereta del pastís: una ocasió més pròpia de l’arc berlanguià que d’un servei digne pel qual els ciutadans paguem 11.708,2 milions d’euros any 2023, segons el departament de Salut. Per a mostra, una que he viscut en pròpia pell a la zona sanitària de Barcelona ciutat encapçalada per l’Hospital de la Vall d’Hebron.
L’aventura comença quan ahir em descobreixo un sagnat inusual en zona urinària o vaginal. Redéu! I jo, amb el papereig de canvi de zona per fer. Des de que em vaig canviar de pis m’he trobat bé i no he corregut a fer-ho. Per tant, sols sé que tinc un CAP a prop i un hospital general de referència -tercer nivell- que té renom. Total, venint d’una zona on el que em tocava era el CAP Manso l’Hospital Clinic i l’Hospital del Sagrat Cor, sols puc anar a millor… El que desconeixia és que, de vegades, es fuig del foc per a caure a les brases.
Urgències del CAP, la primera opció
Per fora, el CAP que em toca té bon aspecte, quina diferència de la gàbia de Manso construida fa 61 anys! Espero que també tindrà una millor dotació d’aparells per a examinar els pacients. Venint del cementiri d’elefants cabrejats que és la recepció de Manso, l’atenció pública a recepció del nou CAP sorprèn a favor: tenim un equip de recepció eficient i educat. Ah per fi una se sent al país més evolucionat d’Europa en atenció al client!
Fem el papereig i em deriven a una metgessa de mitjana edat, molt amable. Això, sí, la facultativa m’avisa de que si el sagnat és uretral, és cosa del CAP. Si és vaginal, haig d’anar a urgències de la Vall d´Hebron. Que li digui jo quin tipus de sagnat és. Jo, que de medicina no en sé ni un borrall, m’ho penso i sona el telèfon de la galena, una trucada personal. Deixa la visita en suspens, atén la trucada amb calma i em deixa donant-li voltes a la pregunta enyorant la meva eficient, educada i responsable senyora metgessa de capçalera de Manso -Eulàlia, t’estimo!- que, en aquesta situació ja em tindria eixarrancada a la llitera per a treure una conclusió fiable. Quan penja el telèfon, se’m disculpa i em diu: «Què, d’on vé?» Em reprimeixo de contestar-li: «d’Olot».
Li pregunto perquè haig d’anar a la Vall d’Hebron si és ginecològic: em respon tranquil·lament que al CAP no hi han aparells per a inspeccionar vagines. És a dir, a l’atenció primària, la salut de la dona, els importa un borrall. Molta propaganda a les pantalles de la sala d’espera sobre l’alletament en públic i les nostres vagines no són cosa d’ells, no va amb ells. I dic ells perquè el seu és un concepte sanitari masclista. La dosi de realitat s’imposa de cop i penso «putes retallades i inútil gerència del CAP». Jo li dic que crec que és urinari però que, lògicament, de medicina no en sé… Com ja feia olor d’espolsar-se’m de sobre, m’envia a urgències de la Vall d’Hebron. En aquest enllaç veureu com han incrementat darrerament les urgències hospitalàries.
Urgències femenines i el carnisser
Arribada a les urgències de Vall d’Hebron, feta la cua per a aconseguir accés a triatge, el de la finestreta em diu que no és allí i li pregunto on: a urgències de la dona, em contesta amb to evident, com si jo visqués a aquestes misterioses urgències de la dona d’ençà que les van fer i hagués preguntat per fer-li la guitza. Mentre volto a peu pel recinte de la Vall d’Hebron amb un sagnat -com sabeu el recinte és un espai gegant de 28.732 m2- creuo els dits perquè m’hagin indicat bé on són. Em pregunto si fos una urgència per a mi d’una altra especialitat que no fos ginecologia o obstetrícia m’atendrien, a les urgències de la dona. Per què la meva salut no és solament la reproductiva. M’atendrien d’un ull de poll per ser dona? M’atendrien d’una psoriasi per ser dona? Perquè si és l’hospital de la dona, la perspectiva de la salut de la dona ha de ser integral. I també em pregunto per què aquest desafortunat nom quan hi han persones amb vagina , que es defineixen com a gènere no-binari, les quals no són tingudes amb compte sota el nom DONES. No fora més senzill i il·lustratiu dir-li urgències ginecològiques? Les reflexions giren en clau almodovariana.
Arribada a aquestes urgències de la dona, que la web defineix com a pioneres i posa que son noves -em disculpareu però les dependències que jo vaig veure eren més velles que l’anar a peu- m’avisen a triatge i la que s’identifica com a matrona -quin concepte més antic…- fa el triatge. M’avisen per passar al ginecòleg. Les dependències de tota la zona semblen dels anys 50. Però no solament l’edifici, també la cadira obstètrica, la de la foto encara és moderna per la rampoina que em diuen faci servir. Deu datar de època similar a quan van fer l’hospital. Mireu si està atrotinada que la infermera l’ha d’aguantar mentre ets dalt perquè no se’n vagin en orris cadira i pacient.
Sense encomanar-se a Déu ni al diable, tant bon punt vaig alçar les cames, un jove que té més de carnisser que de ginecòleg, apressat, em va introduir a sac, sense dir-me res ni deixar-me ni un segon per dilatar, una mena d’estri mida gegant que és on va la càmera de l’ecografia per a veure la vagina. Home jo no pretenc tenir tot el temps del món per a dilatar com si jo estigués en plana festa sexual privada però s’assemblava força al que li diuen violència obstètrica, sols que segons la definició exacta no es contempla com a tal si no estàs prenyada. Bona carta de presentació de l’Hospital de la Dona! Sí senyor, el metge envaint la meva vagina amb un estri gros, fred i espantós sense avisar què faria i pretenent que el meu cos no reaccionés fent-se enrera. Cap advertiment verbal ni gestual previ. Cadira pleistocènica i servidora, en fràgil equilibri, suspeses a l’aire, girant amenaçadorament cap un terre llunyà que augura un destí fatal. La infermera, «no es bellugui que la cadira caurà». En aquell moment estava segura de que m’abocava a un final sanguinolent propi de Tarantino. Ah redéu, no es bellugui! Digues-m’ho després de que un bèstia em va fer arribar l’aparell via vaginal fins la base del cervell. Cagumdeu! Avui encara en fa mal i no es bellugui….
Per sort meva, l’ecografia va sortir molt bé i l’orina també -a la qual el sàdic no va posar cap reactiu- se la va mirar a cop d’ull i va dir que estava bé. I li dic el sàdic no solament per la brutalitat amb l’estri, també perquè -tot i dir que tot ho veu bé- se li acut dir-me sense preparar-me que em trucaran de cirurgia oncològica. «Perdó, li dic, si no tinc res perquè hi haig d’anar?». «Per les màquines que hi han, que veuen més enllà de la eco i així descartem», respon amb to d’evidència. Com és de bonic que t’atengui un metge jove que encara ha d’aprendre de tracte amb el pacient: així funcionen els facultatius joves, res a veure amb l’anterior generació de metges empàtics amb el pacient, respectuosos, el que primer que feien donant-te explicacions i treure’t pors. Ben clar que parlaven, d’anar a mal dades però sabien comunicar-se amb el malalt. erquè llavors erem malalts, visites, persones, en definitiva. I no usuaris o clients, com ens diuen ara, que el llenguatge sanitari actual sembla més de comercials que de metges.
Surto de les «meravelloses» urgències de la dona que ven la web -les quals us recomano visitar en persona per a comprovar-ho-, aturo un taxi amb un gest propi de Madamme Butterfly i, després d’allunyar-me uns metres de l’hospital dels horrors, el cotxe passa per davant d’un fantàstic edifici d’un hospital que pertany a un grup sanitari privat, no prou carregat de duros que segueix encara famolenc de diners. Paga’t mútua i calla. Aquesta és la tendència de les autoritats sanitàries i aquests són els interessos del gran negoci hospitalari privat, que es planta davant d’un hospital general de tercer nivell -fet amb diners públics amb servei a la pública- per a arreplegar la clientela poc ben tractada pel personal de la seguretat social. Hi ha qui ni se la juga amb la seguretat social, paguen mútua i ja hi van directament a la privada des de que CiU va començar amb retallades sanitàries salvatges i les amistats perilloses.
Demà torno cap el CAP i que em mirin si és una infecció: començo a tenir símptomes que ho indiquen. Cóm ho sé? Perquè a còpia de que em facin distingir i pensar sobre el que no sé, escolto el cos. És clar que la metgessa del CAP no ha fet la seva feina però tan difícil és delegar en el titular de farmàcia per a dispensar medicaments per a collonades, com ara una infecció? . La meva opció és la sanitat pública. Perquè la pago. Perquè entre tots l’hem de finançar, per a tots aquells que puguin pagar-la i també pels que no poden. Perquè el dret a l’atenció i cura de la salut és universal. I perquè els grups privats sanitaris que operen al país són uns inútils quan vas més enllà d’un mal de galindons.
Neus Agulló i Sanmartí-periodista 