Farinetes i violència

Els aldarulls que tenen lloc aquests dies s’estan utilitzant per part de polítics i mitjans de comunicació servils al poder per a desacreditar moviments. Transmeten que fer servir la violència no serveix per a res, desautoritza els arguments, destrossa mobiliari urbà -cost d’un contenidor a Barcelona sobre mil euros entre 1.664.182 habitants, a 0,00060 euros per barba- i perjudica comerços – que a més ens són victimitzats per la crisi- i entitats financeres, causants dels desnonaments de moltes famílies. A més de trencadisses de vidres i el pillatge d’individus dels quals en parlarem més avall.

La finalitat d’aquest argumentari és cuinar les farinetes i anar-les donant, cullerada a cullerada, a l’audiència -com si fossin tendres nadons- per a inflar una massa controlada amb una finalitat: condicionar-la i enfrontar-la als conciutadans que es manifesten i protesten. Dirigida per tots els recursos de l’estat, mitjans inclosos, la finalitat és trencar la solidaritat entre la gent i el respecte a les ideologies dels convocants. És el famós “divide et impera” de Juli Cèsar, és a dir, divideix i guanyaràs.

La violència de l’Estat

Un raonament molt primari fa enlaire el plat de farinetes a qui ens les don, ara una per la mare, ara una pel pare. De no servir per a res, la violència, perquè la fa servir l’Estat? Tancar a una persona en una presó sense haver-la jutjat és un acte violent. Tancar-la i tirar la clau del pany a mar per anys és un acte de càstig violent de dubtosa efectivitat. La llei mordassa és violència institucionalitzada perquè priva del drets fonamentals, com el d’expressió entre d’altres.

El discurs polític totalitari condemnatori contra uns manifestants és violència. Les ordres polítiques als antidisturbis per tal de que carreguin contra la població és un acte de violència. I aquestes ordres es dónen sigui pacífica o no, la manifestació. També és violència dotar-los de bales de goma, de foam, de tàssers, de pistoles, de porres, d’armes curtes i llargues… perquè atonyinin la població. Si anys enrera donàvem per bo que era violència que els grisos a cavall arremetessin contra els manifestants perquè ara no veiem que les càrregues contra els manifestants de qualsevol cos policial són igualment violentes? Cóm segons qui té el nassos de donar per bo el buidat d’un ull d’una manifestant? Cops de porra innecessaris quan la persona no ofereix resistència a la detenció no és violència?

El monopoli de la violència

En poques paraules: si l’estat i tots els seus mecanismes fan servir la violència en tots els sentits és perquè la violència és efectiva. I per a què? Per a reprimir la població. La repressió sistemàtica i violenta és una característica típica de les dictadures, totalitarismes i règims similars. Ens aquests règims, la repressió és duta a terme no solament pels cossos policials també per altres estaments. L’Estat vol conservar el monopoli sobre l’exercici de la violència. I això té un nom.

El terrorisme d’Estat consisteix en l’exercici il·legítim per l’Estat del monopoli de la violència a partir del moment en què aquesta violència està en contradicció amb el contracte descrit per Thomas Hobbes, segons el qual l’individu accepta renunciar una part de la seva llibertat a canvi de la protecció de l’Estat. Aquest monopoli no apunta al manteniment, amenaçat, de l’Estat sinó a un creixement de les seves prerrogatives. El terrorisme d’Estat qüestiona no només la imatge protectora de l’Estat sinó també la naturalesa de les relacions que l’Estat manté amb la violència.

Violència, antifes i antisistemes

En l’àmbit de l’activisme polític, l’antifeixisme serveix, en diversos moments històrics, de punt de trobada i col·laboració entre organitzacions d’esquerra, marxistes-leninistes, el moviment obrer i anarquistes. El que uneix aquests grups és l’oposició a l’exercici d’autoritarisme o repressió del govern o formes de discriminació com l’homofòbia, el sexisme, el racisme i la supressió de llibertats.

Acció Antifeixista és el principal moviment antifeixista, tant per la seva antiguitat, com per la quantitat de membres i internacionalització. Entre les activitats d’aquest grup destaquen l’organizació de manifestacions i la confrontació física amb oponents ideològics. Els seus militants creuen que certa quantitat de violència és inevitable en la lluita contra el feixisme i el capitalisme.

Per raons ideològiques en alguns casos -com grups anarquistes o anarcomunistes- i, en d’altres, per a evitar la vigilància policial, el grup no té autoritat central, organizant-se mitjançant l’associació d’agrupacions independients. El rol de l’organizació: intercanviar i recopilar informació i coordinar les activitats entre grups locals. Els grups Antifa o AFA col·laboren amb d’altres xarxes Antifa a Europa.

Qui rebenta les manifestacions?

No és nova la tàctica de rebentar les manifestacions amb actes de pillatge per a poder donar un motiu als cossos de repressió per a carregar. Acostumen a ser membres d’ultradreta. En el cas d’aquests col·lectius, se’ls detecta fàcilment -com molts fotoperiodistes independents presents als aldarulls han denunciat per xarxes- perquè fins i tot les pintades que fan els delaten pel desconeixement del llenguatge i de l’ideologia dels manifestants.

S’han comentat casos de membres de cossos policials que van de paisà. Acostumen a dir que és per a controlar que no passi res. Manifestants detinguts per cossos de paisà han denunciat reiteradament al llarg del temps que els mateixos que comencen els aldarulls per tal de que els manifestants es defensin -ja tenen motiu per a actuar- han detingut gent identificant-se com a cossos de seguretat.

Fa molts anys que manifestacions per part de col·lectius crítics amb els sistema convocades per antifeixistes i antisistema són rebentades per individus que pretenen utilitzar els furts i robatoris com a traca final per tal d’oferir imatges als mitjans de comunicació que contribueixin a la construcció del discurs de que aquests col·lectius són tan violents que són dignes de descrèdit. Per això les policies els peguen: és el càstig als “dolents”. L’argument: les policies “bones” defensen els béns i els ciutadans “de bé” dels violents “dolents”. Unes farinetes fàcils d’engolir pels que, des del sofà de casa, segueixen empassant el discurs dels mitjans de comunicació, en aquests casos, i -per extensió- a la violència d’Estat.

Que cadascú tregui les seves conclusions sobre quins grup d’interès decideixen realment que hi hagi gent que faci pillatges: muntar una “cortina de fum” i centrar l’atenció sobre aquest tema per tal d’ocultar sobre el que realment no interessa informar, posar en marxa una acció política per a destrossar la imatge de l’oponent o, fins i tot, un interès econòmic per a oferir la imatge d’un país inestable on no seria aconsellable invertir.

El que sí tinc clar és que el darrer que els importa és protegir i tenir cura de la gent. Martin Niemöller ja ens va deixar aquest poema per al record: “Primer van venir a buscar els comunistes i no vaig dir res perquè jo no ho era. Després, van venir per als jueus i no var dir res perquè jo no era jueu. Després van venir a buscar els sindicalistes i no vaig dir res perquè jo no ho era. Després, els va tocar als catòlics i no vaig dir res perquè jo era protestant. Després em van venir a buscar a mí, però llavors ja no quedava ningú que digués res.”

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s